CANVI DE RUMB!

Els últims mesos abans de les vacances d’agost van ser molt estressants. Feina, festivals, temes de salut,… Estrès i tensió que vaig anar acumulant. Així que al arribar a les sempre volgudes i estimades vacances d’agost, va aparèixer una ansietat que no em va deixar ni respirar durant dos dies. O sigui, que en comptes d’agrair i celebrar que per fi ja estava de vacances, vaig petar del tot pel que portava acumulat des de feia mesos.

Me’n vaig sortir (una dona positiva i alegre com jo, com no ho me n’havia de sortir!), peeeero al tornar el setembre…. Ai, al tornar al setembre!

5 de setembre, 11:15h del matí. Estic a l’oficina, amb una opressió al pit que el cigarro no havia fet més que agreujar. No, no era un atac de cor, era l’ansietat de nou. Pensament: Si a primers de setembre estic així, no arribaré viva a l’estiu del 2020. I aquí sorgeix la Primera Gran Decisió: aquell cigarro, l’últim que havia fumat, era l’últim que fumaria.

I el deixar de fumar em va donar força per seguir i mantenir un objectiu: procurar-me el benestar físic i mental. Parar i dir-me: “Alto, stop, respira!”, ser conscient del moment, del meu cos, de que vaig a tope, que estic emplenant la motxilla, que no estic gaudint el present, de la meva filla, de la gent que m’envolta.

I he fet alguns canvis a la meva vida, els quals espero mantenir. Un d’ells, per posar un exemple, es que feia temps que m’atreia el minimalisme. Segons quins referents bé pot ser una mena de filosofia com un estil de vida. I m’hi he posat, m’he posat a llençar trastos, a preguntar-me si realment necessito tantes coses, a preguntar-me coses sobre mi i els objectes que em rodegen. I la seva pràctica m’està donant molta tranquil·litat. A qui m’estigui llegint: si t’interessa el tema, et recomano el documental de Netflix Minimalismo: las cosas importantes.

Aquest estiu he provat el hatha ioga. Era a les 8h del matí a la platja, davant del mar, i si ja de per sí era d’agraïr aquell preciós moment, encara agraïa més quan el professor m’obligava a meditar, a fer aquell “alto, stop!” que deia abans. I reflexiones, i et preguntes: tan a tope vaig, tan inconscient del meu cos estic, que necessito que algú de fora em digui que pari? Així que vaig interessar-me pel tema, i m’he acabat apuntant a un grup online de mindfulness. Ho porta l’Oliver Oliva, un locutor de ràdio que també va fer un canvi de rumb a la seva vida. Gràcies al seu programa i a la seva manera de fer, tan de bon rotllo, estic coneixent molts aspectes i visions del mindfulness.

Una altra cosa nova que he provat aquest estiu, més prosaica, és el golf. Hi vaig un o dos cops per setmana. M’ajuda a esbargir-me i a practicar la concentració.

He deixat de beure molt d’alcohol (cerveses, més que res). És quelcom que tenia pendent de fer, reduir el consum tant com pogués. A més, també em fa por que l’alcohol em faci tornar a recaure amb el tabac.

Qualsevol que em conegui bé pot arribar a pensar que m’ha captat alguna secta. Jo sóc, he estat, una persona terrenal, pràctica, gens mística (al contrari), tot i que sempre he cregut en la pau interior, en la seva recerca per sentir-la, però més com un posat davant la vida. Rotllo “si ets positiu, la resta vindrà sol”. I veureu: a mi no m’ha funcionat. No he preparat la meva ment, ni el meu cos, no els hi he donat eines per afrontar la vida. He petat, però es que sé que puc petar més fort encara. I no puc estar-me esperant a que tot es resolgui sol.

I he pres un camí. No sé si l’he encertat (hi ha tants camins, tantes variables!), però em sento bé, em sento millor, i m’ho prenc amb il·lusió.

AVUI FA 5 ANYS

Avui fa 5 anys que vaig tenir la millor experiència de la meva vida i que m’ha portat a ser una altra persona. Avui fa 5 anys que vaig portar la meva filla al món.

Durant tot l’embaràs vaig tenir l’inusual convicció de que el part aniria perfecte, i així va ser (gràcies epidural). Però hi havia coses que no les sabia, perquè tampoc vaig ser d’aquelles futures mares que llegeixen llibres, i miren per internet, i xategen, bloggegen, postegen.  Per exemple, no sabia que la criatura que surt de tu és de color lila, de forma poc natural i peludeta. De tal manera que quan em van acostar la meva filla als 2 segons de treure-la, de 3’940kg i 50 cm, de color lila, de forma poc natural i peludeta, em vaig espantar. I me’n ric quan ho penso! Devia obrir uns ulls com plats! Però al cap d’un segon me la van posar a sobre i va succeir ALLÒ. Se’m va obrir una porta que desconeixia que existís i en pocs segons es va donar pas un allau brutal de sensacions, sentiments, quelcom físic, que no havia sentit mai.

Vam estar molta estona plorant tots tres, abraçats, fins que me la van treure per netejar-la. Jo li vaig demanar a la meva parella, desconfiada, que no li treies l’ull de sobre. Ja està, ja era mare. I avui fa 5 anys.

SE QUEMÓ

Llibertat provisional per als membres de La Manada amb una fiança de 6.000 euros

“A punt d’exhaurir els dos anys de presó provisional, l’Audiència de Navarra els permet ara sortir al carrer”

 

SE QUEMÓ – LA OTRA

Él era un violador cualquiera
Tenía por delante toda una vida
De alegrías y penas y libertad sexual

Pero no calculó, nunca pensó que un día
Una mujer sobreviviera a su agresión
Dejase de ser víctima tomando la cerilla y el bidón
Él no esperaba su venganza y se quemó
Se quemó, se quemó (x4)

Algo tan terrible me ha obligado a estar pensando
Y es que creo que vestido con ropa tan inflamable
él se lo estaba buscando
Tendría que haber vuelto a casa un poco más temprano, probablemente había estado bebiendo
Y es que todas sabemos que el alcohol
Te hace susceptible al fuego
Se quemó, se quemó (x4)

Y me pregunto porque no lo impidió
No es tan difícil apagarse
Solo hay que rodar un poco por el suelo
Y es que seguro que en el fondo lo había estado queriendo…

Y hay testigos que ese mismo día
Le vieron comprando un mechero
Cómo saber si no se prendió fuego
A sí mismo y luego mintió
Yo creo que es lógico

Se quemó, se quemó
Se lo buscó
Se quemó, se quemó (x3)

Y hoy mi corazón no para de gritar que
Por su propia seguridad hay que educar a los violadores
Lo mejor será que vistan ropa ignífuga
Y que siempre lleven varios extintores
Se quemó, se quemó (x4)

MASTER OF NONE

Master of none és una sèrie còmica indie produïda per Netflix i que té un argument ben senzill: com transcorre la vida d’en Dev, un novaiorquès d’origen hindú que ja ha entrat a la trentena. Dev busca expandir la seva carrera d’actor, també trobar algú especial amb qui compartir la vida, mentre de tant en tant ha de desempallegar-se de les tradicions a les que la família l’intenta arrossegar. L’acompanya un petit i variat grup d’amics, que apareixen a la sèrie de forma irregular.

Master of none va in crescendo. És possible que el primer capítol pugui deixar fred a més d’un, però amb el segon episodi les expectatives són força més favorables. No és una sitcom, ni tampoc busca que el públic esclafi a riure, si no més aviat busca el somriure i deixar-te molt bon gust quan acabi l’episodi de torn.

Toca temes com el feminisme, el racisme, la homosexualitat, les relacions familiars i de parella, l’afinitat… No és exageradament estrafolària, tot i que evidentment s’ha de crear una situació que doni peu a la comèdia. Situació a vegades un pèl estranya, però personalment agraeixo que tot fluís (el desenvolupament, els actors) amb molta naturalitat.

I què dir de la segona temporada… És esplèndida i absolutament adorable. Segueix l’estil de la primera, el bon rotllo, sense cinisme… Però a la segona temporada hi ha un extra de tendresa (també més drama), i el guió i la fotografia són excepcionals. Hi ha episodis que l’han considerat  un tribut a Woody Allen, però sobretot el que hi ha és un constant homenatge al cinema italià.

 

No us la deixeu perdre!

LOVE IS IN THE AIR

06/07/2017

Ella treballa en un bar amb zona infantil. Ell treballa en un negoci familiar.

La cosina d’ell el convida a acompanyar-lo al bar amb zona infantil, perquè els cosins petits es trobin i juguin. La cosina coneix a la cambrera, i els presenta.

Ella és maca, riallera, sempre amb un acudit als llavis. Els convida sovint a una canya que no han demanat. Ell també és de la broma, una mica punki i amb el cap pelat, i sempre agraeix la invitació amb un elogi.

Ell surt d’una relació difícil (quina no ho és?). Ella tonteja a través de les xarxes socials amb un amic a 1000 km d’aquí.

La cosina, entre bromes, els hi diu a cada un per banda que farien bona parella. A ella li diu que la vol a casa per Nadal, a ell li diu que vol que aquest Nadal la porti a casa.

A ell li sobra una entrada d’un espectacle, i la convida. Ella accepta.

Ella a canvi el convida a sopar al bar de la cantonada. Ell accepta.

Sembla que serem un més, aquest nadal.

Actualització: 

Roselles Celestina 0- Desamor 1.

 

GILMORE GIRLS (2000-2007 & 2016-2017)

Avui s’ha estrenat a Netflix una nova temporada de només 4 capítols de Las chicas Gilmore, després de que aquesta s’acabés fa gairebé 10 anys. Cada capítol representa una estació de l’any, on veurem com els hi ha anat a les seves protagonistes durant aquest temps d’absència.

Tornen les Gilmore!

Les noies Gilmore va ser una sèrie de 7 temporades protagonitzada per la Lorelai i la Rory Gilmore, mare i filla, i que només es porten 16 anys de diferència. Tenen una relació entranyable i envejable, com dues grans amigues, amb diàlegs ràpids (segurament per la seva addicció al cafè) plens d’humor i de referències culturals. La seva evolució en la sèrie no es basa amb grans impactes per enganxar a l’espectador, si no que l’espectador li és fidel per l’estima que agafa als personatges principals i secundaris (grans secundaris!) que conviuen al petit poble de Stars Hollow. Per entendre una mica més la sèrie cal saber que passa de sobres el Test de Bechdel, és a dir: està protagonitzada per dones (plural), que tenen diàlegs entre elles i que aquests diàlegs (o la seva vida) no gira entorn a un home (ja sigui envers una relació amorosa, familiar o amical). Per exemple la Rory té una evolució vital molt important a la sèrie, ja que viurem de primera mà com es gradua al prestigiós institut Chilton i a la no menys prestigiosa universitat de Yale. La Lorelai muntarà el seu propi negoci e intentarà sobreviure a la tibant relació amb els seus no menys tibants pares. I no treu que cada una tindrà les seves relacions romàntiques.

Si hem de parlar de clixés, diria que són quasi exclusivament pels homes. El protagonisme se’ls hi ve donat per la relació amb les dones de la sèrie (un amic, un amor, un familiar), i quan es tracta de relacions romàntiques cada home representa un model de parella molt atractiu a ulls femenins. Amb la Lorelai ja ve una mica marcat des del principi que en Luke, l’amo de la cafeteria, serà el seu gran amor, però no treu que gaudim d’altres parelles, com el professor de literatura Max Medina.

gilmore-girls-_-max-medina-_-c

Tampoc em sé decidir, Lorelai.

Els homes que surten no són perfectes, però per molts defectes que els hi posin surten molt poc escaldats. Tan poc que s’han fet equips i tot, guanyant de carrer el #teamjess, el més problemàtic de tots els ex de la Rory.

LLIBRES

Res, res fa aquesta olor com això.

Res, res com l’olor dels llibres.

Com a lectora necessitava inserir un breu apartat sobre els llibres a la sèrie. La Rory és una lectora empedreïda, i en tota la sèrie apareix llegint ni més ni menys que 340 llibres, i de tots els gustos i colors. Però no només això, perquè la lectura va ser el nexe comú amb en Jess, que també té el seu llistat,  com el de llibres en comú que va llegir la jove parella. 

Vaaaaal, també sóc una mica #teamjess

Vaaaaal, també sóc una mica #teamjess

Per acabar, deixo alguns diàlegs que capten l’essència dels personatges:

Lorelai: ¿3 rotuladores? ¿Es un número al azar? ¿Cómo llegas al número 3?

Rory: Uno se pierde, uno se seca, queda el otro.

Lorelai: Lo tienes todo bien pensado… ¿qué vino antes, el huevo o la gallina? ¡Oh, recambios!

Rory: Son morados.

Lorelai: El morado es alegre.

Rory: No puedo usarlo. Ahora voy a una escuela seria, necesito papel serio.

Lorelai: Vale… aquí tienes papel serio, aquí tienes rotuladores sombríos, lápices aburridos y bolis maníaco-depresivos. Estas gomas toman litio. Parecen alegres pero las atrapamos intentando suicidarse en el sacapuntas.

Rory: Me voy a casa.

Lorelai: Escucha, cariño, vamos a hacer terapia con los post-its, tenemos que intentar que renuncien a sus locuras.


Rory: Te lo juro por Dios.

Paris (amiga): ¿Eres atea?

Rory: ¿Cómo dices?

Paris: Quitaría mucha validez a lo de jurar por Dios.


Lorelai: ¿Qué haces?

Luke: Inflo esta cama para Jess.

Lorelai: Eso es una balsa, está bien si te quieres ir de acampada pero no para dormir, si vas a inflarle algo mejor que sea rubia…


Lorelai: (A Rory) Acércate un momento, tienes una mancha en la frente. Lo siento, es sólo la marca del diablo, fallo mío.

Així que aquesta nit no em busqueu, que estaré gilmorejant!

LA MILLOR CURA

12/01/2016

D’aquí un dies marxarem a passar un cap de setmana llarg a la neu, així que vam anar a comprar roba d’abric a certa botiga d’esports. Mentre emplenava el carro, pare i filla van passar l’estona jugant amb una pilota. De sobte el pare va passar corrents pel meu costat amb la nena en braços, que plorava i li rajava sang de la boca: Havia fet un mal pas i havia petat de morros contra el cantó d’un tamboret.

Allà mateix vam fer-li una petita cura de gasses i aigua oxigenada, però se li veia un bon trau al llavi i vam decidir anar a urgències. La meva parella estava tan nerviosa que preferia conduir jo, però la meva filla no es volia separar de mi. Així que en el viatge li acariciava el caparró i alhora intentava calmar al pare (i calmar-me) explicant la de vegades que el meu germà, de petit, s’havia rebentat el llavi, dents incloses, posant-li punts per tot arreu, i que al cap i a la fi només havien estat ensurts sense importància ni seqüeles.

Incís: A diferència del meu germà sempre he estat una persona poc activa, així que d’experiència pròpia en hòsties en tinc molt poques.

Al CAP, quan vam aconseguir amb feines que la meva filla ens ensenyés el llavi, vam veure bé que el que havia passat és que se l’havia mossegat i que la resta de la boca la tenia en perfecte estat. La metgessa i la infermera ho van tenir clar: El llavi és de bon curar i els punts farien més mal que bé. Així que el millor tractament perquè li baixés la inflamació i no li fes tant de mal era, ni més ni menys, que mengés un gelat.

I si senyor, això és tenir sort. Ja sé que pequem de pares novells davant el primer trau significatiu en els dos anys i mig de vida que té la meva filla (molt ha trigat i que tot sigui així!). Però després de tantes bronquiolitis que ha passat, d’anar infinites vegades a urgències a posar-li mascaretes i de tenir-la que ingressar un parell de cops, entrar (de nou) a l’ambulatori angoixats i sortir-ne  incrèduls, alleugerits, agraïts i amb l’obligació d’anar a fer un gelat, és el millor que ens podia passar.

La meva filla es va menjar el gelat ben feliç, no té molèsties i no se n’està d’ensenyar-li a tothom el seu mal al llavi.

ELECTRIC BOOGALOO: LA LOCA HISTORIA DE CANNON FILMS

electric_boogaloo_-_the_wild_untold_story_of_cannon_films_poster

Cannon films va ser una productora de cine dirigida per dos cosins jueus, Menahem Golan y Yoram Globus. El tàndem es repartia les feines: si bé un es dedicava més a fer de director, l’altre s’ocupava de vendre el producte.

Una cosa caracteritzava les pelis de la Cannon: eren dolentes a matar. Els propietaris tenien uns gustos molt particulars, que bàsicament eren posar-hi molt de sexe i molta violència, i com més explícit millor. Van tocar molts gèneres, també el musical i la fantasia mitològica, alguns amb resultats molt còmics. Els participants del documental coincideixen unànimement: si aconseguien que una pel·lícula tingués èxit, era pura sort. I ja s’encarregaven de destrossar-la amb segones parts.

Algunes pelis són força conegudes, com els seus protagonistes. Parlem de Chuck Norris, Charles Bronson, Michael Dudikoff o Jean Claude Van Damme, i de pel·lícules com Masters del Universo, American Ninja, Delta Force, Contacto Sangriento, El justiciero de la noche,…

El reportatge és divertit, tant pel comportament dels estrafolaris cosins com per les pelis que van arribar a veure la llum. És un documental que definiria com a peça clau per conèixer part del cinema dels 70-80.

FOTESES

Com cada dia, he anat a prendre el meu cafè amb llet de mig matí. Avui hi ha gent al bar, però sortosament a la meva taula de sempre, en un racó i enganxada a la paret, acaben de marxar uns clients. Abans de seure veig en Trump a la televisió que hi ha sobre meu.

A la taula de la dreta hi ha dues dones i una nena petita que no deu arribar als dos anys, i que juga amb el seu carret. Li he somrigut i li he dit hola, i al veure-la receptiva la torno a saludar. Em torna el somriure.

Una de les dones que l’acompanya parla empipada del seu ex i d’una conversa que havien mantingut envers el seu fill (masculí). Explica com li va respondre de forma xulesca a totes les seves demandes.

Davant de la meva taula una altra dona, moderna, d’una mica més de 40 anys, crida pel mòbil. Es veu que un perfil fals de facebook s’ha interessat per ella, i no sap si es tracta “d’ell” o de “la seva dona”. Explica amb pèls i senyals converses aduladores que han mantingut pel xat, i com ella persegueix els likes d’aquest misteriós personatge. També diu que hi ha comentaris en murs que no pot veure, segurament parla ja d’una altra persona, no n’estic segura.

Busco dins la meva bossa els walkmans i em poso a escoltar Belle and Sebastian, que encara que el meu anglès no és prou fluid per entendre bé el que canten, les seves melodies sempre em conforten. Però en un volum alt em pertorba, i en un volum baix sento encara les converses que m’envolten, i és difícil trobar un terme mig.

El llibre que m’acompanya és Reportaje al pie de la horca de Julius Fucík, un periodista que pertanyia a la resistència txecoslovaca i va ser arrestat i torturat durant un any per la Gestapo, i finalment executat. Durant aquell any, dins la seva cel·la, va poder escriure d’amagat la seva experiència a la presó.

Llegeixo: Por delante de la puerta abierta de la celda pasan los ordenanzas con el pan, el café y el agua. El camarada Skorepa nos da tres trozos de pan en lugar de dos. Es su saludo del Primero de Mayo, el saludo activo de un alma llena de atenciones. Bajo los trozos de pan un dedo presiona a otro. Está prohibido hablar. Ellos vigilan incluso tus miradas. Pero ¿acaso los mudos no se expressan claramente con los dedos?

(…) Y ahora, nuestra media hora de gimnasia. Yo soy el instructor. Es el Primero de Mayo, muchachos, y no vamos a comenzar como los otros días. Que importa si eso llama la atención de los vigilantes. El primer ejercicio: uno, dos; uno, dos: los golpes del martillo. El segundo: segar. El martillo y la guadaña. Con un poco de imaginación los camaradas quizá comprendan. El martillo y la hoz. miro en torno mío. Ellos sonríen y repiten los ejercicios con fervor. Me han comprendido. He aquí, muchachos, nuestra manifestación del Primero de Mayo. Y esta pantomima es nuestra promesa del Primero de Mayo, a la cual permaneceremos fieles, aun cuando marchemos hacia la muerte. 

Necessito marxar del bar. La banalitat no havia estat mai tan insuportable.

EL MEU PRIMER “ESCAPE ROOM”

Un escape room (ER) és un joc real que consisteix en tancar els jugadors en una habitació (diga-li habitació, diga-li pis) i que amb pistes, deduccions i l’ús dels elements de l’habitatge puguin resoldre varis enigmes fins que aquests els portin a poder sortir de l’habitació en un temps límit, que habitualment són 60 minuts.

Un ER no està fet per espantar-te ni per tenir claustrofòbia. És un ambient relativament tranquil on la pressió te la poses tu gràcies a una pantalla on marca el compte enrere. Hi ha camères, microfons i altaveus per tota l’estança (com si fos la casa del Gran Hermano), i sempre estàs controlat i en contacte amb el game master (GM), un/a monitor/a que si ho creu convenient  o li demanes et donarà alguna indicació a través dels altaveus.

Per raons laborals vaig assabentar-me de l’existència d’aquests jocs, i la idea em va entusiasmar tant que em costava acceptar que era real. No ho havia somniat mai però alhora era com un dels meus somnis fet realitat!

Així que aquestes vacances d’agost la meva parella i jo vam anar al Nivell 1 d’Escapis, una empresa de Girona ciutat. El GM ens va donar les indicacions pertinents abans d’entrar, i nosaltres no vam poder evitar repetir la broma que ens havíem estat fent els últims dies, de que segur que ens acabaríem discutint entre nosaltres.

El joc va in crescendo, comença facilet perquè agafis confiança i et treguis els nervis de sobre, que es van volatilitzar en un tres i no res. El GM ens va fer algunes indicacions per iniciativa pròpia, sobretot per trencar el gel el primer cop que ens vam encallar i de la que no demanàvem ajuda perquè som així de tossuts.

El temps s’acabava, ja quasi ho teniem però alhora ho veiem tan lluny… i a menys d’un minut, amb molts de nervis, pressió i pressa, vam aconseguir sortir de l’habitació. No sabria descriure com d’eufòrica em vaig sentir, ens vam abraçar amb la meva parella cridant d’alegria i tenia l’adrenalina tan a tope que quasi abraço també al GM!

El meu primer ER no serà l’últim. De moment el proper objectiu és repetir amb Escapis i fer el Nivell 2, ambientat en una escola. Precisament una altra de les gràcies d’aquests jocs és l’ambientació, una temàtica i una història perquè el joc es faci més real (i potser més complexe, encara no ho sé). He vist ER que són naus espacials, vaixells pirates, presons, laboratoris de doctors sonats,… i em ve salivera només de pensar-hi. Precisament aquest que hem fet no té ni història ni ambientació, i per això crec que és ideal per principiants, perquè t’entri el cuquet de fer-ne més. Ens ho vam passar realment bé i a més… no ens vam discutir! 

PD: Die Helden són una parella molt maca i molt viciada als ER. N’han fet més de 200! Al seu blog es pot trobar un llistat (i amb nota) dels ER fets a Catalunya.