GILMORE GIRLS (2000-2007 & 2016-2017)

Avui s’ha estrenat a Netflix una nova temporada de només 4 capítols de Las chicas Gilmore, després de que aquesta s’acabés fa gairebé 10 anys. Cada capítol representa una estació de l’any, on veurem com els hi ha anat a les seves protagonistes durant aquest temps d’absència.

Tornen les Gilmore!

Les noies Gilmore va ser una sèrie de 7 temporades protagonitzada per la Lorelai i la Rory Gilmore, mare i filla, i que només es porten 16 anys de diferència. Tenen una relació entranyable i envejable, com dues grans amigues, amb diàlegs ràpids (segurament per la seva addicció al cafè) plens d’humor i de referències culturals. La seva evolució en la sèrie no es basa amb grans impactes per enganxar a l’espectador, si no que l’espectador li és fidel per l’estima que agafa als personatges principals i secundaris (grans secundaris!) que conviuen al petit poble de Stars Hollow. Per entendre una mica més la sèrie cal saber que passa de sobres el Test de Bechdel, és a dir: està protagonitzada per dones (plural), que tenen diàlegs entre elles i que aquests diàlegs (o la seva vida) no gira entorn a un home (ja sigui envers una relació amorosa, familiar o amical). Per exemple la Rory té una evolució vital molt important a la sèrie, ja que viurem de primera mà com es gradua al prestigiós institut Chilton i a la no menys prestigiosa universitat de Yale. La Lorelai muntarà el seu propi negoci e intentarà sobreviure a la tibant relació amb els seus no menys tibants pares. I no treu que cada una tindrà les seves relacions romàntiques.

Si hem de parlar de clixés, diria que són quasi exclusivament pels homes. El protagonisme se’ls hi ve donat per la relació amb les dones de la sèrie (un amic, un amor, un familiar), i quan es tracta de relacions romàntiques cada home representa un model de parella molt atractiu a ulls femenins. Amb la Lorelai ja ve una mica marcat des del principi que en Luke, l’amo de la cafeteria, serà el seu gran amor, però no treu que gaudim d’altres parelles, com el professor de literatura Max Medina.

gilmore-girls-_-max-medina-_-c

Tampoc em sé decidir, Lorelai.

Els homes que surten no són perfectes, però per molts defectes que els hi posin surten molt poc escaldats. Tan poc que s’han fet equips i tot, guanyant de carrer el #teamjess, el més problemàtic de tots els ex de la Rory.

LLIBRES

Res, res fa aquesta olor com això.

Res, res com l’olor dels llibres.

Com a lectora necessitava inserir un breu apartat sobre els llibres a la sèrie. La Rory és una lectora empedreïda, i en tota la sèrie apareix llegint ni més ni menys que 340 llibres, i de tots els gustos i colors. Però no només això, perquè la lectura va ser el nexe comú amb en Jess, que també té el seu llistat,  com el de llibres en comú que va llegir la jove parella. 

Vaaaaal, també sóc una mica #teamjess

Vaaaaal, també sóc una mica #teamjess

Per acabar, deixo alguns diàlegs que capten l’essència dels personatges:

Lorelai: ¿3 rotuladores? ¿Es un número al azar? ¿Cómo llegas al número 3?

Rory: Uno se pierde, uno se seca, queda el otro.

Lorelai: Lo tienes todo bien pensado… ¿qué vino antes, el huevo o la gallina? ¡Oh, recambios!

Rory: Son morados.

Lorelai: El morado es alegre.

Rory: No puedo usarlo. Ahora voy a una escuela seria, necesito papel serio.

Lorelai: Vale… aquí tienes papel serio, aquí tienes rotuladores sombríos, lápices aburridos y bolis maníaco-depresivos. Estas gomas toman litio. Parecen alegres pero las atrapamos intentando suicidarse en el sacapuntas.

Rory: Me voy a casa.

Lorelai: Escucha, cariño, vamos a hacer terapia con los post-its, tenemos que intentar que renuncien a sus locuras.


Rory: Te lo juro por Dios.

Paris (amiga): ¿Eres atea?

Rory: ¿Cómo dices?

Paris: Quitaría mucha validez a lo de jurar por Dios.


Lorelai: ¿Qué haces?

Luke: Inflo esta cama para Jess.

Lorelai: Eso es una balsa, está bien si te quieres ir de acampada pero no para dormir, si vas a inflarle algo mejor que sea rubia…


Lorelai: (A Rory) Acércate un momento, tienes una mancha en la frente. Lo siento, es sólo la marca del diablo, fallo mío.

Així que aquesta nit no em busqueu, que estaré gilmorejant!

Anuncis

LA MILLOR CURA

12/01/2016

D’aquí un dies marxarem a passar un cap de setmana llarg a la neu, així que vam anar a comprar roba d’abric a certa botiga d’esports. Mentre emplenava el carro, pare i filla van passar l’estona jugant amb una pilota. De sobte el pare va passar corrents pel meu costat amb la nena en braços, que plorava i li rajava sang de la boca: Havia fet un mal pas i havia petat de morros contra el cantó d’un tamboret.

Allà mateix vam fer-li una petita cura de gasses i aigua oxigenada, però se li veia un bon trau al llavi i vam decidir anar a urgències. La meva parella estava tan nerviosa que preferia conduir jo, però la meva filla no es volia separar de mi. Així que en el viatge li acariciava el caparró i alhora intentava calmar al pare (i calmar-me) explicant la de vegades que el meu germà, de petit, s’havia rebentat el llavi, dents incloses, posant-li punts per tot arreu, i que al cap i a la fi només havien estat ensurts sense importància ni seqüeles.

Incís: A diferència del meu germà sempre he estat una persona poc activa, així que d’experiència pròpia en hòsties en tinc molt poques.

Al CAP, quan vam aconseguir amb feines que la meva filla ens ensenyés el llavi, vam veure bé que el que havia passat és que se l’havia mossegat i que la resta de la boca la tenia en perfecte estat. La metgessa i la infermera ho van tenir clar: El llavi és de bon curar i els punts farien més mal que bé. Així que el millor tractament perquè li baixés la inflamació i no li fes tant de mal era, ni més ni menys, que mengés un gelat.

I si senyor, això és tenir sort. Ja sé que pequem de pares novells davant el primer trau significatiu en els dos anys i mig de vida que té la meva filla (molt ha trigat i que tot sigui així!). Però després de tantes bronquiolitis que ha passat, d’anar infinites vegades a urgències a posar-li mascaretes i de tenir-la que ingressar un parell de cops, entrar (de nou) a l’ambulatori angoixats i sortir-ne  incrèduls, alleugerits, agraïts i amb l’obligació d’anar a fer un gelat, és el millor que ens podia passar.

La meva filla es va menjar el gelat ben feliç, no té molèsties i no se n’està d’ensenyar-li a tothom el seu mal al llavi.

ELECTRIC BOOGALOO: LA LOCA HISTORIA DE CANNON FILMS

electric_boogaloo_-_the_wild_untold_story_of_cannon_films_poster

Cannon films va ser una productora de cine dirigida per dos cosins jueus, Menahem Golan y Yoram Globus. El tàndem es repartia les feines: si bé un es dedicava més a fer de director, l’altre s’ocupava de vendre el producte.

Una cosa caracteritzava les pelis de la Cannon: eren dolentes a matar. Els propietaris tenien uns gustos molt particulars, que bàsicament eren posar-hi molt de sexe i molta violència, i com més explícit millor. Van tocar molts gèneres, també el musical i la fantasia mitològica, alguns amb resultats molt còmics. Els participants del documental coincideixen unànimement: si aconseguien que una pel·lícula tingués èxit, era pura sort. I ja s’encarregaven de destrossar-la amb segones parts.

Algunes pelis són força conegudes, com els seus protagonistes. Parlem de Chuck Norris, Charles Bronson, Michael Dudikoff o Jean Claude Van Damme, i de pel·lícules com Masters del Universo, American Ninja, Delta Force, Contacto Sangriento, El justiciero de la noche,…

El reportatge és divertit, tant pel comportament dels estrafolaris cosins com per les pelis que van arribar a veure la llum. És un documental que definiria com a peça clau per conèixer part del cinema dels 70-80.

FOTESES

Com cada dia, he anat a prendre el meu cafè amb llet de mig matí. Avui hi ha gent al bar, però sortosament a la meva taula de sempre, en un racó i enganxada a la paret, acaben de marxar uns clients. Abans de seure veig en Trump a la televisió que hi ha sobre meu.

A la taula de la dreta hi ha dues dones i una nena petita que no deu arribar als dos anys, i que juga amb el seu carret. Li he somrigut i li he dit hola, i al veure-la receptiva la torno a saludar. Em torna el somriure.

Una de les dones que l’acompanya parla empipada del seu ex i d’una conversa que havien mantingut envers el seu fill (masculí). Explica com li va respondre de forma xulesca a totes les seves demandes.

Davant de la meva taula una altra dona, moderna, d’una mica més de 40 anys, crida pel mòbil. Es veu que un perfil fals de facebook s’ha interessat per ella, i no sap si es tracta “d’ell” o de “la seva dona”. Explica amb pèls i senyals converses aduladores que han mantingut pel xat, i com ella persegueix els likes d’aquest misteriós personatge. També diu que hi ha comentaris en murs que no pot veure, segurament parla ja d’una altra persona, no n’estic segura.

Busco dins la meva bossa els walkmans i em poso a escoltar Belle and Sebastian, que encara que el meu anglès no és prou fluid per entendre bé el que canten, les seves melodies sempre em conforten. Però en un volum alt em pertorba, i en un volum baix sento encara les converses que m’envolten, i és difícil trobar un terme mig.

El llibre que m’acompanya és Reportaje al pie de la horca de Julius Fucík, un periodista que pertanyia a la resistència txecoslovaca i va ser arrestat i torturat durant un any per la Gestapo, i finalment executat. Durant aquell any, dins la seva cel·la, va poder escriure d’amagat la seva experiència a la presó.

Llegeixo: Por delante de la puerta abierta de la celda pasan los ordenanzas con el pan, el café y el agua. El camarada Skorepa nos da tres trozos de pan en lugar de dos. Es su saludo del Primero de Mayo, el saludo activo de un alma llena de atenciones. Bajo los trozos de pan un dedo presiona a otro. Está prohibido hablar. Ellos vigilan incluso tus miradas. Pero ¿acaso los mudos no se expressan claramente con los dedos?

(…) Y ahora, nuestra media hora de gimnasia. Yo soy el instructor. Es el Primero de Mayo, muchachos, y no vamos a comenzar como los otros días. Que importa si eso llama la atención de los vigilantes. El primer ejercicio: uno, dos; uno, dos: los golpes del martillo. El segundo: segar. El martillo y la guadaña. Con un poco de imaginación los camaradas quizá comprendan. El martillo y la hoz. miro en torno mío. Ellos sonríen y repiten los ejercicios con fervor. Me han comprendido. He aquí, muchachos, nuestra manifestación del Primero de Mayo. Y esta pantomima es nuestra promesa del Primero de Mayo, a la cual permaneceremos fieles, aun cuando marchemos hacia la muerte. 

Necessito marxar del bar. La banalitat no havia estat mai tan insuportable.

EL MEU PRIMER “ESCAPE ROOM”

Un escape room (ER) és un joc real que consisteix en tancar els jugadors en una habitació (diga-li habitació, diga-li pis) i que amb pistes, deduccions i l’ús dels elements de l’habitatge puguin resoldre varis enigmes fins que aquests els portin a poder sortir de l’habitació en un temps límit, que habitualment són 60 minuts.

Un ER no està fet per espantar-te ni per tenir claustrofòbia. És un ambient relativament tranquil on la pressió te la poses tu gràcies a una pantalla on marca el compte enrere. Hi ha camères, microfons i altaveus per tota l’estança (com si fos la casa del Gran Hermano), i sempre estàs controlat i en contacte amb el game master (GM), un/a monitor/a que si ho creu convenient  o li demanes et donarà alguna indicació a través dels altaveus.

Per raons laborals vaig assabentar-me de l’existència d’aquests jocs, i la idea em va entusiasmar tant que em costava acceptar que era real. No ho havia somniat mai però alhora era com un dels meus somnis fet realitat!

Així que aquestes vacances d’agost la meva parella i jo vam anar al Nivell 1 d’Escapis, una empresa de Girona ciutat. El GM ens va donar les indicacions pertinents abans d’entrar, i nosaltres no vam poder evitar repetir la broma que ens havíem estat fent els últims dies, de que segur que ens acabaríem discutint entre nosaltres.

El joc va in crescendo, comença facilet perquè agafis confiança i et treguis els nervis de sobre, que es van volatilitzar en un tres i no res. El GM ens va fer algunes indicacions per iniciativa pròpia, sobretot per trencar el gel el primer cop que ens vam encallar i de la que no demanàvem ajuda perquè som així de tossuts.

El temps s’acabava, ja quasi ho teniem però alhora ho veiem tan lluny… i a menys d’un minut, amb molts de nervis, pressió i pressa, vam aconseguir sortir de l’habitació. No sabria descriure com d’eufòrica em vaig sentir, ens vam abraçar amb la meva parella cridant d’alegria i tenia l’adrenalina tan a tope que quasi abraço també al GM!

El meu primer ER no serà l’últim. De moment el proper objectiu és repetir amb Escapis i fer el Nivell 2, ambientat en una escola. Precisament una altra de les gràcies d’aquests jocs és l’ambientació, una temàtica i una història perquè el joc es faci més real (i potser més complexe, encara no ho sé). He vist ER que són naus espacials, vaixells pirates, presons, laboratoris de doctors sonats,… i em ve salivera només de pensar-hi. Precisament aquest que hem fet no té ni història ni ambientació, i per això crec que és ideal per principiants, perquè t’entri el cuquet de fer-ne més. Ens ho vam passar realment bé i a més… no ens vam discutir! 

PD: Die Helden són una parella molt maca i molt viciada als ER. N’han fet més de 200! Al seu blog es pot trobar un llistat (i amb nota) dels ER fets a Catalunya. 

CONCERT D’ANDRÉS CALAMARO, CALELLA DE PALAFRUGELL 03/07/2016

Aquest diumenge passat el Festival Ítaca Cultura i Acció a l’Empordà portava l’Andrés Calamaro a la platja de Port Bo de Calella de Palafrugell. L’escenari era sobre el mar, el mateix on la nit abans va haver-hi la famosa cantada d’havaneres anual de Calella. O sigui, un lloc espectacular.

Era el segon cop que veia l’Andrés Calamaro en directe i el concert  va estar bé, força bé. Ja havia escoltat el seu darrer disc, Romaphonic Sessions, i no va ser cap sorpresa trobar-me amb una barreja entre bolero, tango i jazz amb textos d’autors sud-americans. Tot i que el concert va ser curtet, d’hora i mitja, també va haver-hi temps per les cançons dels seus inicis en solitari però versionant-los perquè s’adaptessin a l’estil del concert. Com sempre, Estadio Azteca em va fer emocionar. Va ser un concert per gaudir amb tranquil·litat, i el públic estava entregat i atent.

M’ho vaig passar bé, però coneixent l’Andrés Calamaro d’abans doncs em quedo amb el passat, amb la marxa que portava amb Los Rodríguez i en els seus inicis en solitari. Ha evolucionat cap a un estil molt diferent i es nota que ara per ara no vol tornar enrere ni un mil·límetre. Per mi queda confirmat quan en el concert no va haver-hi lloc per cap cançó de Los Rodríguez, tot i que curiosament hi ha una versió de Mi enfermedad a l’últim disc.

Queixes per l’organització: té nassos que les entrades més cares estaven pitjor situades que les entrades més econòmiques.

DSC_1778

El meu lloc era aquest, i amb sort perquè davant tenia un seient buit, no com la meva parella. Van haver-hi moltes queixes i un cop començat el concert molta gent va marxar a les grades del darrera, inclosos nosaltres. Hi vam estar de luxe, amb millor panoràmica i molt més espai.

DSC_1789

DSC_1788

DSC_1791

AN IDIOT ABROAD (Un idiota a l’estranger) – 1T

811mhr1-oOL._SL1500_

An Idiot Abroad és un documental de viatges poc comú. Creada per Ricky Gervais i Stephen Merchant, ambdós decideixen que el seu particular amic Karl Pilkintong visiti les set meravelles del món: la Gran Muralla, el Taj Mahjal, Petra, Chichen Itza, les piràmides de Gizeh, el Crist Redemptor i el Machu Picchu. Oi que sembla el millor regal del món? Doncs la diferència amb altres documentals es que els coneixements i les inquietuds culturals i espirituals d’en Karl són nul·les. I el problema d’en Karl es que els seus amics no pararan de preparar-li sorpreses perquè conegui més profundament el país que està visitant.

Amb un posat entre escèptic, resignat i a vegades un pèl tràgic, en Karl és una font inesgotable d’originals e hilarants reflexions, com plenes de comicitat tenen les experiències que li forcen a viure. Li donaran classes de kung-fu, ballarà al carnaval de Rio de Janeiro, farà pastissos d’excrements de vaca a l’Índia, travessarà l’Amazones per arribar al Machu Picchu, viatjarà hores en camell,… i moltes, moltes coses més.

En Karl tot feliç al Taj-Mahjal

En Karl tot feliç al Taj Mahjal

Algunes reflexions d’en Karl:

A Xina, veu com una noia degusta un pinxo d’escorpins:

No sé dónde esta el límite. ¿Qué es lo que separa el insecto de la comida? Se levanta y ve una araña en el baño. ¿Qué hace? “Genial, mañana me como el cruasán, esto es para hoy”. 

Sobre les piràmides:

Algo no puede ser bueno solo porque sea viejo. Puedes hacerte viejo sin haber hecho nada. No pensarías bien de él, pensarias que es un puto vago. Así que el tiempo no debería hacer especiales a las cosas. No me importa quién las hizo. Eso pasó hace muchos años. Cuando compré mi primera casa no pregunté quién la hizo. Pregunté “¿es segura? ¿es  estable? ¿esta poseida?”

En una cova davant de Petra:

Si miras desde aquí, ves que tengo razón. Es mejor vivir en el agujero con vistas al palacio que en el palacio con vistas al agujero, ¿no? Ricky y Steve diran que soy un capullo, pero creo que he demostrado que tengo razón, ¿no? Pero no me refería solo a los edificios, si no a la vida. Incluso ser una persona guapa o fea. En cierto modo, es mejor ser feo y poder ver cosas bonitas. Estas mirando a las personas más guapas, da igual ser feo. ¿Cuantas veces te miras a ti mismo? Pues es lo mismo, sé el feo, mira al guapo. 

A Brasil:

Mis oídos no han parado desde que llegué. Cuando bajé del avión, me sudaban. Nunca me habían sudado. Y desde entonces se han sobrecargado, con los tambores constantes, la gente cantando, los pitidos, los cantos, los perros, los helicópteros, los gais… Los gais no deberían estar en la lista, pero he conocido a uno que no se calla.

No sé si en Karl interpreta o és genuí, potser és una mica de cada. El que sí té és la capacitat de guanyar-se totalment al públic, i per això l’èxit rotund ha deixat pas a dues temporades més.

He vist que la sèrie la va passar pel Discovery Max doblada a l’espanyol. NO NO i NO. S’ha de veure en VOSE (al Netflix la fan), i sobretot gaudiu del riure d’en Ricky Gervais.

Nota: 5/5

UN GRAN DIA A LA FEINA

Avui era un dia important a la feina. Hi havia nervis que feia dies que s’anaven acumulant. Arriba el meu moment, faig el que em pertoca, fa dies que m’ho preparo. Fins que ja està, acaba tot.

Que un dels jefes als que els hi costa admetre les virtuts no pari de felicitar-te (felicitats, ho has fet molt bé, som un equip petit però bo), que el client t’ho agraeixi (gràcies per donar-nos-ho tot tan bé), que un dels intermediaris et passi una targeta (si coneixes algú, així com tu, que li interessi treballar amb mi)… tot plegat és un dia laboralment rodó, d’aquells que et pugen l’auto-estima als núvols. No sé als altres, però a mi no em passa sovint, així que per mi, avui, ÉS UN GRAN DIA!

PROBLEMES QUE NOMÉS ENTENEN ELS LECTORS

Suposo que alguns ja haureu vist aquest simpàtic vídeo que corre per internet que exposa alguns dels problemes que tenim els lectors a l’hora de gaudir de la nostra afició. Està protagonitzat per LeVar Burton, que va presentar en el seu moment Reading Rainbow, un programa infantil estadounidenc per incentivar la lectura als més petits.

M’he permès enumerar els problemes que interpreta:

1.- Buscar una posició còmoda després d’hores de lectura. Afegeixo: el cos, els ulls, et demanen un descans però li promets que ho faràs d’aquí 5 minuts, o quan acabis el capítol. No sol ser cert. 

2.- Adormir-se al llit amb el llibre a les mans i llevar-se amb el llibre al costat. Afegeixo: adormir-se amb les ulleres posades, o pitjor encara (sobretot si ets molt miop com jo), que les ulleres es quedin entre els llençols i al matí t’estàs una estona palpant el llit per trobar-les. 

3.- Llegir mentre esmorzes/dines/berenes/sopes i que el llibre en sofreixi les conseqüències. Afegeixo: aquest deu ser el més controvertit, perquè sorgeixen dos tipus de lector: els que volen els llibres immaculats i els tracten amb molta cura, i els que no els hi fa res maltractar el llibre, alguns fins i tot en gaudeixen de deixar-hi la seva petjada. Sense arribar a gaudir d’embrutir-lo, però em declaro dels segon grup.

4.- Fer tard perquè estàs en un moment molt interessant de la novel·la. Afegeixo: convertir a la gent que t’espera en danys col·laterals. 

5.- Estar tan absort en la lectura que et passeges o vas fent tasques amunt i avall amb ell llibre a les mans. Afegeixo: Cuinar mentre llegeixes. Qui no?

6.- Patir les inclemències meteorològiques quan llegeixes a l’aire lliure, sigui vent, pluja, núvols, …. Afegeixo: a la platja la sorra se’t fica entre les pàgines, gent que esquitxa…

7.- Un altre tipus de sofriment: que apareguin grups de gent quan t’havies fet amo i senyor d’aquell raconet tranquil i silenciós. Afegeixo: descobrir il·lusionada una terrassa semi-deserta per relaxar-te amb la lectura i als dos minuts d’haver demanat el cafè/cervesa apareguin una colla de hooligans o similar.  

8.- Buscar la tranquil·litat en el lloc més inhòspit. Afegeixo: Sí, també m’he anat a amagar al lavabo a buscar tranquil·litat! (Això és molt de #malamadre, i és més comú del que sembla)

9.- La necessitat d’explicar el llibre que acabes de llegir quan l’has acabat. Afegeixo: petites e innòcues venjances de casa: ell em parla de futbol, jo li torno parlant de llibres. 

Què us sembla? Com a lectors us sentiu identificats? Afegiríeu alguna cosa més?

LLOCS PREFERITS: CAMÍ DE RONDA DE SANT POL A LA CONCA

Com ja comento en el títol, el Camí de Ronda de Sant Pol a La Conca és un dels meus llocs preferits. Té un recorregut d’esforç mínim, sinuós, on darrera de cada corba t’espera un paisatge diferent i fantàstic, amb el mar sempre present. L’anada i tornada són poc més de  3 km, i és molt usual trobar-s’hi gent el cap de setmana fent esport o passejant (sobretot quan s’acosta el bon temps), fent gana o paint el dinar.

Quan em dona la venada de fer esport és el meu lloc preferit per anar-hi, per còrrer o caminar lliurement. Aquest cop, però, vam fer un passeig familiar, i encara que pels núvols sembla que el temps no ens va acompanyar en realitat va ser molt agradable.

Es pot començar per la platja mateixa de Sant Pol, una platja familiar de sorra molt fina, on en la majoria de trams a 20 metres mar endins l’aigua només et cobreix mig cos. Però on realment comences la travesía és a partir d’un dels edificis de l’hotel La Gavina (ja sabeu, el de 3 estrelles, la famosa sèrie protagonitzada pel Tricicle).

DSC_1253

DSC_1255

DSC_1263

Era el dia després de Sant Jordi, i ens vam trobar amb una solitària rosa davant de mar. Esperem que el missatge arribés!

DSC_1259

DSC_1262

DSC_1270

DSC_1272

Alguns dels espais que et trobes:

Una pineda força ampla, on et pots trobar gent fent activitats diverses (per exemple tai-txi).

DSC_1276

En aquest mirador és molt comú trobar-se enmig d’una sessió de fotos, sobretot de nuvis.

DSC_1285

Hi ha varietat d’estils en els xalets, alguns colossals, tot i que crec que no hi ha cap a peu de Camí de Ronda que es pogués considerar actual. Alguns fins i tot semblen que tinguin masmorres!

DSC_1289

DSC_1290

DSC_1267

I al final s’arriba a La Conca, una platja més salvatge que la de Sant Pol, amb més onatge i on de seguida perds peu, envoltada de bosc i amb mansions més contemporànies. Hi ha rumors fundats que el president d’un país de l’Àsia Central s’ha comprat una d’aquests xaletets que hi ha davant de la platja.

DSC_1293

DSC_1301

És una petita mostra d’un lloc molt especial que té mil racons que mereixen ser fotografiats.