FOTESES

Com cada dia, he anat a prendre el meu cafè amb llet de mig matí. Avui hi ha gent al bar, però sortosament a la meva taula de sempre, en un racó i enganxada a la paret, acaben de marxar uns clients. Abans de seure veig en Trump a la televisió que hi ha sobre meu.

A la taula de la dreta hi ha dues dones i una nena petita que no deu arribar als dos anys, i que juga amb el seu carret. Li he somrigut i li he dit hola, i al veure-la receptiva la torno a saludar. Em torna el somriure.

Una de les dones que l’acompanya parla empipada del seu ex i d’una conversa que havien mantingut envers el seu fill (masculí). Explica com li va respondre de forma xulesca a totes les seves demandes.

Davant de la meva taula una altra dona, moderna, d’una mica més de 40 anys, crida pel mòbil. Es veu que un perfil fals de facebook s’ha interessat per ella, i no sap si es tracta “d’ell” o de “la seva dona”. Explica amb pèls i senyals converses aduladores que han mantingut pel xat, i com ella persegueix els likes d’aquest misteriós personatge. També diu que hi ha comentaris en murs que no pot veure, segurament parla ja d’una altra persona, no n’estic segura.

Busco dins la meva bossa els walkmans i em poso a escoltar Belle and Sebastian, que encara que el meu anglès no és prou fluid per entendre bé el que canten, les seves melodies sempre em conforten. Però en un volum alt em pertorba, i en un volum baix sento encara les converses que m’envolten, i és difícil trobar un terme mig.

El llibre que m’acompanya és Reportaje al pie de la horca de Julius Fucík, un periodista que pertanyia a la resistència txecoslovaca i va ser arrestat i torturat durant un any per la Gestapo, i finalment executat. Durant aquell any, dins la seva cel·la, va poder escriure d’amagat la seva experiència a la presó.

Llegeixo: Por delante de la puerta abierta de la celda pasan los ordenanzas con el pan, el café y el agua. El camarada Skorepa nos da tres trozos de pan en lugar de dos. Es su saludo del Primero de Mayo, el saludo activo de un alma llena de atenciones. Bajo los trozos de pan un dedo presiona a otro. Está prohibido hablar. Ellos vigilan incluso tus miradas. Pero ¿acaso los mudos no se expressan claramente con los dedos?

(…) Y ahora, nuestra media hora de gimnasia. Yo soy el instructor. Es el Primero de Mayo, muchachos, y no vamos a comenzar como los otros días. Que importa si eso llama la atención de los vigilantes. El primer ejercicio: uno, dos; uno, dos: los golpes del martillo. El segundo: segar. El martillo y la guadaña. Con un poco de imaginación los camaradas quizá comprendan. El martillo y la hoz. miro en torno mío. Ellos sonríen y repiten los ejercicios con fervor. Me han comprendido. He aquí, muchachos, nuestra manifestación del Primero de Mayo. Y esta pantomima es nuestra promesa del Primero de Mayo, a la cual permaneceremos fieles, aun cuando marchemos hacia la muerte. 

Necessito marxar del bar. La banalitat no havia estat mai tan insuportable.

Anuncis

4 pensaments sobre “FOTESES

  1. XeXu diu:

    La lliçó és que no hi ha una sola realitat, hi ha moltes realitats, i cap d’elles no és la més terrible que podem imaginar. Ser-ne conscient fa mal, perquè tothom es queixa molt, però la queixa és molt egoista. Tothom té les seves preocupacions, i no s’han de menystenir. Si fas la comparació sempre, qualsevol problema que trobis per aquesta terra serà una ximpleria al costat del de la gent que viu en altres continents. Però no podem patir per tothom…

    M'agrada

    • Roselles diu:

      Ja ho sé Xexu, però et trobes que un dia tens la pell fina, els drames són més patents i alhora trobes insuportables les trivialitats dels desconeguts. Sé que la meva queixa és similar al que etziba el típic “i els nens a l’Àfrica passen gana!”, però ahir no podia evitar pensar que amb tot el patiment acumulat, en el passat i en l’actualitat, nosaltres (m’incloc) no podem deixar de mirar-nos el melic i creant i vivint situacions insignificants però que probablement no ens deixen dormir. Que l’únic del que ha servit estar més comunicats és de malmetre la comunicació entre nosaltres i les nostres relacions. Que no ens fa res cridar i que tothom s’assabenti com som d’infeliços, i jo trobo a faltar que algú cridi que és feliç. Potser no en som prou conscients, potser busquem una perfecció impostada que ens emplena de frustració, o potser no li donem prou importància a la felicitat.

      M'agrada

  2. Pons diu:

    Cadascú té els seus problemes en aquesta vida, comparar-los uns amb uns altres fa que els d’un mateix puguin ser insignificants, però són els teus problemes i t’afecten a tu, per tan són els que et preocupen, no hi veig res de dolent.

    PS: Potser amb uns auriculars més bons d’aquells grossos que et tapen tota l’orella.

    M'agrada

    • Roselles diu:

      Et dic el mateix que a en Xexu, poc més puc afegir. Tinc dos familiars molt propers que estan passant pel mateix que la dona de l’ex, i la conversa era com un deja vú de les desenes de confessions que he escoltat. I clar que són importants! Però hi ha moments que no puc deixar de preguntar-me perquè ens compliquem tant la vida, perquè deixem que ens amarguin les foteses i les coses importants i bones passen tant desapercebudes.

      PS: Gràcies pel consell, però massa aparatosos per portar a la bossa, que prou merda coses porto!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s