AVUI FA 5 ANYS

Avui fa 5 anys que vaig tenir la millor experiència de la meva vida i que m’ha portat a ser una altra persona. Avui fa 5 anys que vaig portar la meva filla al món.

Durant tot l’embaràs vaig tenir l’inusual convicció de que el part aniria perfecte, i així va ser (gràcies epidural). Però hi havia coses que no les sabia, perquè tampoc vaig ser d’aquelles futures mares que llegeixen llibres, i miren per internet, i xategen, bloggegen, postegen.  Per exemple, no sabia que la criatura que surt de tu és de color lila, de forma poc natural i peludeta. De tal manera que quan em van acostar la meva filla als 2 segons de treure-la, de 3’940kg i 50 cm, de color lila, de forma poc natural i peludeta, em vaig espantar. I me’n ric quan ho penso! Devia obrir uns ulls com plats! Però al cap d’un segon me la van posar a sobre i va succeir ALLÒ. Se’m va obrir una porta que desconeixia que existís i en pocs segons es va donar pas un allau brutal de sensacions, sentiments, quelcom físic, que no havia sentit mai.

Vam estar molta estona plorant tots tres, abraçats, fins que me la van treure per netejar-la. Jo li vaig demanar a la meva parella, desconfiada, que no li treies l’ull de sobre. Ja està, ja era mare. I avui fa 5 anys.

LA MILLOR CURA

12/01/2016

D’aquí un dies marxarem a passar un cap de setmana llarg a la neu, així que vam anar a comprar roba d’abric a certa botiga d’esports. Mentre emplenava el carro, pare i filla van passar l’estona jugant amb una pilota. De sobte el pare va passar corrents pel meu costat amb la nena en braços, que plorava i li rajava sang de la boca: Havia fet un mal pas i havia petat de morros contra el cantó d’un tamboret.

Allà mateix vam fer-li una petita cura de gasses i aigua oxigenada, però se li veia un bon trau al llavi i vam decidir anar a urgències. La meva parella estava tan nerviosa que preferia conduir jo, però la meva filla no es volia separar de mi. Així que en el viatge li acariciava el caparró i alhora intentava calmar al pare (i calmar-me) explicant la de vegades que el meu germà, de petit, s’havia rebentat el llavi, dents incloses, posant-li punts per tot arreu, i que al cap i a la fi només havien estat ensurts sense importància ni seqüeles.

Incís: A diferència del meu germà sempre he estat una persona poc activa, així que d’experiència pròpia en hòsties en tinc molt poques.

Al CAP, quan vam aconseguir amb feines que la meva filla ens ensenyés el llavi, vam veure bé que el que havia passat és que se l’havia mossegat i que la resta de la boca la tenia en perfecte estat. La metgessa i la infermera ho van tenir clar: El llavi és de bon curar i els punts farien més mal que bé. Així que el millor tractament perquè li baixés la inflamació i no li fes tant de mal era, ni més ni menys, que mengés un gelat.

I si senyor, això és tenir sort. Ja sé que pequem de pares novells davant el primer trau significatiu en els dos anys i mig de vida que té la meva filla (molt ha trigat i que tot sigui així!). Però després de tantes bronquiolitis que ha passat, d’anar infinites vegades a urgències a posar-li mascaretes i de tenir-la que ingressar un parell de cops, entrar (de nou) a l’ambulatori angoixats i sortir-ne  incrèduls, alleugerits, agraïts i amb l’obligació d’anar a fer un gelat, és el millor que ens podia passar.

La meva filla es va menjar el gelat ben feliç, no té molèsties i no se n’està d’ensenyar-li a tothom el seu mal al llavi.

FOTESES

Com cada dia, he anat a prendre el meu cafè amb llet de mig matí. Avui hi ha gent al bar, però sortosament a la meva taula de sempre, en un racó i enganxada a la paret, acaben de marxar uns clients. Abans de seure veig en Trump a la televisió que hi ha sobre meu.

A la taula de la dreta hi ha dues dones i una nena petita que no deu arribar als dos anys, i que juga amb el seu carret. Li he somrigut i li he dit hola, i al veure-la receptiva la torno a saludar. Em torna el somriure.

Una de les dones que l’acompanya parla empipada del seu ex i d’una conversa que havien mantingut envers el seu fill (masculí). Explica com li va respondre de forma xulesca a totes les seves demandes.

Davant de la meva taula una altra dona, moderna, d’una mica més de 40 anys, crida pel mòbil. Es veu que un perfil fals de facebook s’ha interessat per ella, i no sap si es tracta “d’ell” o de “la seva dona”. Explica amb pèls i senyals converses aduladores que han mantingut pel xat, i com ella persegueix els likes d’aquest misteriós personatge. També diu que hi ha comentaris en murs que no pot veure, segurament parla ja d’una altra persona, no n’estic segura.

Busco dins la meva bossa els walkmans i em poso a escoltar Belle and Sebastian, que encara que el meu anglès no és prou fluid per entendre bé el que canten, les seves melodies sempre em conforten. Però en un volum alt em pertorba, i en un volum baix sento encara les converses que m’envolten, i és difícil trobar un terme mig.

El llibre que m’acompanya és Reportaje al pie de la horca de Julius Fucík, un periodista que pertanyia a la resistència txecoslovaca i va ser arrestat i torturat durant un any per la Gestapo, i finalment executat. Durant aquell any, dins la seva cel·la, va poder escriure d’amagat la seva experiència a la presó.

Llegeixo: Por delante de la puerta abierta de la celda pasan los ordenanzas con el pan, el café y el agua. El camarada Skorepa nos da tres trozos de pan en lugar de dos. Es su saludo del Primero de Mayo, el saludo activo de un alma llena de atenciones. Bajo los trozos de pan un dedo presiona a otro. Está prohibido hablar. Ellos vigilan incluso tus miradas. Pero ¿acaso los mudos no se expressan claramente con los dedos?

(…) Y ahora, nuestra media hora de gimnasia. Yo soy el instructor. Es el Primero de Mayo, muchachos, y no vamos a comenzar como los otros días. Que importa si eso llama la atención de los vigilantes. El primer ejercicio: uno, dos; uno, dos: los golpes del martillo. El segundo: segar. El martillo y la guadaña. Con un poco de imaginación los camaradas quizá comprendan. El martillo y la hoz. miro en torno mío. Ellos sonríen y repiten los ejercicios con fervor. Me han comprendido. He aquí, muchachos, nuestra manifestación del Primero de Mayo. Y esta pantomima es nuestra promesa del Primero de Mayo, a la cual permaneceremos fieles, aun cuando marchemos hacia la muerte. 

Necessito marxar del bar. La banalitat no havia estat mai tan insuportable.

EL MEU PRIMER “ESCAPE ROOM”

Un escape room (ER) és un joc real que consisteix en tancar els jugadors en una habitació (diga-li habitació, diga-li pis) i que amb pistes, deduccions i l’ús dels elements de l’habitatge puguin resoldre varis enigmes fins que aquests els portin a poder sortir de l’habitació en un temps límit, que habitualment són 60 minuts.

Un ER no està fet per espantar-te ni per tenir claustrofòbia. És un ambient relativament tranquil on la pressió te la poses tu gràcies a una pantalla on marca el compte enrere. Hi ha camères, microfons i altaveus per tota l’estança (com si fos la casa del Gran Hermano), i sempre estàs controlat i en contacte amb el game master (GM), un/a monitor/a que si ho creu convenient  o li demanes et donarà alguna indicació a través dels altaveus.

Per raons laborals vaig assabentar-me de l’existència d’aquests jocs, i la idea em va entusiasmar tant que em costava acceptar que era real. No ho havia somniat mai però alhora era com un dels meus somnis fet realitat!

Així que aquestes vacances d’agost la meva parella i jo vam anar al Nivell 1 d’Escapis, una empresa de Girona ciutat. El GM ens va donar les indicacions pertinents abans d’entrar, i nosaltres no vam poder evitar repetir la broma que ens havíem estat fent els últims dies, de que segur que ens acabaríem discutint entre nosaltres.

El joc va in crescendo, comença facilet perquè agafis confiança i et treguis els nervis de sobre, que es van volatilitzar en un tres i no res. El GM ens va fer algunes indicacions per iniciativa pròpia, sobretot per trencar el gel el primer cop que ens vam encallar i de la que no demanàvem ajuda perquè som així de tossuts.

El temps s’acabava, ja quasi ho teniem però alhora ho veiem tan lluny… i a menys d’un minut, amb molts de nervis, pressió i pressa, vam aconseguir sortir de l’habitació. No sabria descriure com d’eufòrica em vaig sentir, ens vam abraçar amb la meva parella cridant d’alegria i tenia l’adrenalina tan a tope que quasi abraço també al GM!

El meu primer ER no serà l’últim. De moment el proper objectiu és repetir amb Escapis i fer el Nivell 2, ambientat en una escola. Precisament una altra de les gràcies d’aquests jocs és l’ambientació, una temàtica i una història perquè el joc es faci més real (i potser més complexe, encara no ho sé). He vist ER que són naus espacials, vaixells pirates, presons, laboratoris de doctors sonats,… i em ve salivera només de pensar-hi. Precisament aquest que hem fet no té ni història ni ambientació, i per això crec que és ideal per principiants, perquè t’entri el cuquet de fer-ne més. Ens ho vam passar realment bé i a més… no ens vam discutir! 

PD: Die Helden són una parella molt maca i molt viciada als ER. N’han fet més de 200! Al seu blog es pot trobar un llistat (i amb nota) dels ER fets a Catalunya.