SETLIST “Yo fui Johnny Thunders”

Com ja comentava en el post del llibre de Carlos Zanon, Yo fui Johnny Thunders té un gran repertori musical que es pot trobar a l’Spotify. No sóc de les que els hi agrada llegir amb música de fons, de fet prefereixo el silenci absolut. Però totes les normes tenen una excepció, i en aquest cas m’atreveixo a recomanar la seva lectura acompanyada de les cançons que anomena. Ens podem deixar portar i escoltar als Pixies, David Bowie, Willie DeVille, The Clash, Ramones, Lou Reed, Bruce Springsteen, New Order, Cher,… De tota aquesta colla he fet una petita tria personal:

  • Escena: Local petit, poca gent, concert cutre, públic indiferent. De sobte les llums marxen, la gent xiula, el tècnic va boig per solucionar-ho. Irromp la veu esguerrada de l’home damunt de l’escenari, que fa temps que se sent acabat. Es fa acompanyar per la guitarra e imposa un silenci que agermana amb Just your Friends de Mink Deville.
  • Acabar el llibre i sumergir-te una i altra vegada en el final amb Where is my mind dels Pixies. S’inclou un somriure. (aquí he fet una mica de trampeta, perquè si bé s’anomena repetidament els Pixies, aquesta cançó -crec que- no hi surt. Però li queda genial al final)
  • Cançons que prefereixo escoltar preferiblement sola, per deixar-me portar i posar-me a ballar donant-ho tot:
  • Les que em sedueixen per la sensació de que em transporten no sé ben bé on:

Per esgargamellar-se:

CONCERT D’ANDRÉS CALAMARO, Girona 11/10/2009

Vaig tenir el plaer d’assistir el passat diumenge al concert que Andrés Calamaro feia a Girona, a Fontajau, l’últim de la seva gira. En el seu repertori va incloure algunes cançons de Los Rodriguez (La mirada del adiós, Brindo por las mujeres, Palabras más palabras menos, Canal 69…) i va ser molt commovedor, perquè de joveneta m’agradaven molt i no vaig poder veure’ls mai en directe.

Una de les cançons que més em van emocionar va ser Estadio Azteca. Es el que té el directe, les grans cançons semblen més grans encara. I vaig sentir altres que no coneixia i que em van encantar, com Paloma.

Els “però” al concert, com gairebé sempre, va dirigit a l’organització. Primer, els guardes de seguretat no deixaven fer fotos. A la meva parella li van demanar que sortís fora per esborrar la targeta de memòria, però al final li van perdonar ja que només eren quatre fotos.

Segon, el preu de la cervesa, 3€. Carissim. Si, pot ser el preu habitual en concerts, però no deixa de ser caríssim. A més, afegim que només hi havia un sortidor per centenars de persones, i que el del “xiringuitu” anava emplenant gots i deixant-los al costat perquè els altres anessin servint. La sort podia passar de tu i fer que et toqués una cervesa calenta (=pixats de gat, que es sol dir)

I tercer, se’m va fer curt!!

Hi havia força gent!

Hi havia força gent!

Una mica allunyats, però no tant com sembla.

Una mica allunyats, però no tant com sembla.